Origen del terme Idea - Tipus d'idees - Relació amb el món sensible - Dialèctica platònica

Origen del terme "idea" (eidos)

Eidos: Terme grec que significa determinació o aspecte. [Abans de Plató servia,per exemple, per a designar el "perfil" geomètric dels objectes.] 

(...)

Però és a partir de Plató que aquest terme adquireix la seva plena importància. Plató també concep el ser com un aparèixer, com un mostrar-se o com una presència, però aquest aparèixer té una aparença o eidos. Quant que aquest terme està relacionat amb ,É*@< i Æ*,Ã< (termes que es relacionen amb «veure» o «visió»), (...)D'aquesta manera, l'eidos designa pròpiament allò que és o l'ens, Les eídê [idees] apareixen com separades de les coses sensibles, i són llavors realitats eternes, subsistents i immutables que existeixen en el món intel·ligible (República, 508c), i són causes i models del món visible.

[Per tant eidos (idea) passa a designar un tipus de realitat: són objectes intel·ligibles, immutables, eterns, i que existeixen independentment del fet que algú els conegui o pensi. ]

Adaptat a  partir de .
 http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/eidos.htm

Tipus d'idees

A partir dels diversos diàlegs platònics, podem distingir diferents tipus d'idees:

1. Idees de que es refereixen a valors ètics i estètics, com per exemple la Bellesa en si, el Bé en si...
2. Idees que tenen relació amb la lògica i les matemàtiques, com per exemple la idea d'Igualtat en si
3. Idees que serien el model perfecte de realitats del món sensible, com per exemple Cavall en si, Home en si... Aquest tipus d'idees no està clar si sempre les acceptà Plató.

Relació entre els objectes del món sensible i les idees

Respecte a aquesta qüestió Plató fa servir dos termes diferents. En alguns casos parla d'imitació. Per exemple tots els éssers sensibles bells imiten imperfectament la bellesa en si. Un altre terme que fa servir és participació : tots els ésser sensibles bells participen (prenen part) de la idea de bellesa. 

Dialèctica platònica

La dialèctica platònica té com a antecedent el diàleg socràtic. Ara bé, hi ha dues diferències fonamentals:

1. En el cas del Sòcrates històric es tracta sempre del diàleg entre diversos interlocutors, en canvi en el cas de Plató hi ha una “interiorització”, en el sentit que la dialèctica tendeix a ser el “diàleg de l'ànima amb si mateixa”. És un procés de reflexió de l'ànima al voltant d'uns conceptes, analitzant totes les possibilitats.
2. L'objectiu del diàleg socràtic era descobrir o elaborar una definició de valors ètics o estètics; l'objectiu de la dialèctica  platònica és que l'anima capti unes realitat que ja existeixen, les idees (les quals no només es refereixen a valors ètics, estètics, sinó també a concpetes logicomatemàtics, o fins i tot als éssers sensibles).

Abans de començar amb la dialèctica cal exercitar-se amb les matemàtiques, per dues raons:

1. Els objectes matemàtics són les realitats que es troben abans de les idees en la imatge de la línia.
2. A través de l'exercitació de les matemàtiques l'ànima s'costuma a pensar, a raonar prescindint dels sentits.

Dins de la dialèctica hi podem distingir dues fases:

1. Dialèctica ascendent. En aquest cas el filòsof ha de partir d'aquelles hipòtesis (aquells supòsits) que fan servir els matemàtic per a descobrir les propietats dels objectes matemàtics. Ara bé, el filòsof utilitza aquests “supòsits”d'una manera diferent: no com a principis (com a base del coneixement matemàtic), sinó com a veritables supòsits, és a dir, com a “trampolins”, com a “esglaons” que permeten anar més amunt del segment dels objectes matemàtics.
   Allò que el matemàtic ja dóna per suposat li serveix al filòsof per conèixer realitats més enllà de les matemàtiques, fins a arribar al coneixement de la Idea del Bé.
   Com que la Idea del Bé és el coneixement superior, en diu també Primer Principi (per damunt de la idea del Bé ja no hi ha cap coneixement). Com que la Idea del Bé ja no serveix coma “supòsit”, com a “esglaó” per a conèixer res per damunt, en diu també Principi No-Hipotètic, Principi Anhipotètic, Principi No-Suposat.
2. Dialèctica descendent: ara el filòsof parteix del coneixement màxim, el de la idea del Bé, per tal de conèixer la resta d'idees i llurs relacions, sense deixar de moure's pel món de les idees, sense utilitzar els sentits.