dimecres, 28 de setembre del 2016

Presocràtics: relacions amb Orient, la literatura i la ciència contemporànies

Heràclit i Laozi

Als darrers anys hi ha una escola de filosofia que tendeix a establir punts de comparació entre el pensament occidental i el pensament oriental. És l'anomenada filosofia de la complexitat que vol construir ponts que permetin un diàleg global entre la mentalitat d'Occident -globalment més activa i preocupada per l'home- i la filosofia oriental -globalment més estàtica, preocupada pel procés del coneixement-. El fragment que segueix estableix una relació entre Heràclit i LaoZI i pertany a l'article: L'arbre genealògic de Yi-Zhuang Chen, investigador de filosofia comparada sino-occidental al Centre d'Estudis d'Àsia de l'Est de la Universitat de Móntreal (Canadà). Va ser publicat per El Correu de la Unesco, març 1996.
El pensament de la complexitat ve de lluny. Es poden trobar les empremtes de la seva llarga evolució a través de les filosofies occidentals i xinesa.
Alguns filòsofs de l'Antiguitat, a Occident, sostenien que el real és complex però el pensament és simple. Així, les propietats de l'ésser, contradictòries i incompatibles segons les categories del pensament humà, poden ser solidàries i simultànies en el real. Si l'home no tingués consciència d'aquest fet, el fons de la realitat se li escaparia del tot. Aquesta era la idea clau del grec Heràclit (535-480) que ensenyava la gent a "escoltar la natura" per tal de trobar-hi "l'harmonia invisible": "Apropament i diferència, acord i desacord: l'U neix de totes les coses i totes les coses neixen de l'U". Segons Heràclit, l'harmonia dels contraris -la transformació d'una cosa en el seu oposat- constitueix el principi d'una relació universal i objectiva: (el logos). Però aquesta concepció es fa difícil d'entendre a causa del caràcter fix, unilateral, de la intel·ligència humana.
Apareixen idees semblants ben aviat en el pensament xinès. En el Yijing (o Yi-king, Llibre de les mutacions, segles XII-XI aC.), el yin i el yang constitueixen els pols contraris d'una mateixa realitat, la seva dualitat intrínseca. En el seu sentit primitiu, el yang significa claredat del sol, o vessant assolellat, i el yin significa la manca de claredat, o vessant ombrívol. En l'evolució posterior, el yan i el yin van arribar a representar totes les realitats concebibles que contenien dos aspectes antitètics. Com a causes eficients, el yin i el yang cooperen per a produir l'univers i tots els seus constituents i també per a regir-ne el moviment. "El yang és el principi que dóna el començament a les coses: el yin és el que les completa" (Yiging).
Per als antics xinesos, el cosmos porta implícit un principi bipolar, i no és reduïble a un principi únic i últim. El postulat de l'exclusivitat, de la incompatiblitat, dels contraris, governa el pensament, però allò que regeix el real és la complementarietat dels contraris. En el Daodejing ( Llibre del Tao i de la seva virtut), Laozi (Lao-tsé, segle IV aC.) explica així el Tao, que ha originat l'univers i fa regnar l'ordre en la natura: "Actuar en sentit invers, és el moviment del tao".
El tao afavoreix les coses que es troben en subdesenvolupament i reprimeix les que estan en superdesenvolupament. D'aquí en surt una llei implacable: tota cosa que s'ha desenvolupat fins al seu extrem, passa al seu contrari. Per exemple: "Els éssers esdevinguts robusts s'envelleixen". Aquesta llei garanteix l'harmonia del món com un tot orgànic; tanmateix sovint va contra la voluntat i la intel·ligència de l'home. Quan afirma que per dur a bon port una empresa cal partir del seu oposat, Lao-tsé il·lumina una sèrie de fenòmens paradoxals i critica el caràcter lineal de l'enteniment humà.
(Text extret del web de Ramon Alcoberro)




Vuelve Pitágoras - Como en la metafísica pitagórica, el universo que

vislumbran los físicos contemporáneos está hecho de música



Pitágoras, o tal vez alguno de sus discípulos, descubrió que los principales intervalos musicales se podían derivar del tetraktys, un triángulo al que el filósofo atribuía propiedades místicas. El tetraktys está formado por diez puntos distribuidos en cuatro filas: un punto en la primera fila, dos en la segunda, tres en la tercera y cuatro en la cuarta. Experimentando con una lira o algún instrumento parecido, los pitagóricos vieron que la octava (la distancia de un do al siguiente do) se obtiene dividiendo la cuerda en dos (1/2, la primera fila del tetraktys dividida por la segunda). El intervalo de quinta, que es la distancia de do a sol, requiere cortar la cuerda a dos tercios de su tamaño (2/3, la segunda fila dividida por la tercera), y el intervalo de cuarta (de do a fa), acortando la cuerda a tres cuartos de su tamaño. Estos intervalos son la esencia de la armonía en muchas tradiciones musicales, y cualquier oído occidental los reconoce como plenos, consonantes, armoniosos.
Los pitagóricos creyeron haber descubierto en esas relaciones no sólo un orden oculto de la música, sino también una revelación sobre la naturaleza numérica o matemática del mundo. Llegaron a pensar que las distancias de los planetas a la Tierra seguían esas mismas proporciones mágicas, un concepto bastante influyente en la antigüedad que acabó cristalizando en la expresión "la armonía de las esferas". No es que la música, con sus proporciones armónicas y sus formas abstractas, constituyera una metáfora apta del cosmos. Es que la música "era" el cosmos, lo único realmente existente.
Gabriele Veneziano nunca fue un pitagórico. En 1968 era un joven investigador posdoctoral en el Laboratorio Europeo de Física de Partículas (CERN), en Ginebra, y se dedicaba a estrellar unas partículas contra otras de la manera más violenta posible, como es obligado en su profesión. Una noche, mientras hojeaba un viejo tomo lleno de fórmulas, se fijó en una ecuación inventada en 1729 por el gran matemático suizo Leonard Euler. Se llamaba función beta, y por alguna extraña razón parecía describir a la perfección el comportamiento de las partículas que estaba estudiando en el acelerador de Ginebra. Otros físicos se dieron cuenta pronto, con estupor, de que las mismas matemáticas servían para describir todas las fuerzas de la naturaleza y todas las partículas elementales que habían surgido durante décadas en las tripas de los aceleradores. La ecuación inventada por Euler en el siglo XVIII era nada menos que una teoría del todo, una fórmula capaz de crear un universo.
Y también descubrieron la interpretación física de esa fórmula. Significaba que los constituyentes básicos de la materia no eran puntos, sino líneas. Las llamaron cuerdas, o supercuerdas. La apabullante fauna de partículas subatómicas no era más que el conjunto de las diferentes pautas de vibración que podía adoptar una cuerda: en un sentido casi literal, eran diferentes notas musicales. El físico teórico Michio Kaku ha explotado a fondo la analogía musical del cosmos: las matemáticas son la partitura; las supercuerdas son cuerdas de violín; las partículas subatómicas son las notas; la física son las leyes de la armonía; la química son las melodías, y el universo, naturalmente, es la sinfonía completa. Como en la metafísica pitagórica, el universo que vislumbran los físicos contemporáneos está hecho de música. No hay más realidad que las cuerdas vibrando. Las bellas proporciones y armoniosos diálogos de sus notas son formas abstractas que encarnan todo lo que existe. La armonía de las esferas ha alcanzado proporciones cósmicas.
"Si toda la realidad puede describirse con una fórmula de una pulgada", dice Kaku, "la pregunta será: ¿de dónde salió esa fórmula? Si el universo es una sinfonía, uno está obligado a preguntarse: ¿hay un compositor?". Y, puestos a hacer preguntas sutiles, ¿dónde devuelven el dinero de las entradas?

 

dimarts, 27 de setembre del 2016

Sòcrates i sofistes (i 2)

Els sofistes en general tendeixen a ser relativistes. Ara bé, Protàgores és el sofista que representa clarament aquesta possibilitat. Afirmava: “L'home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són, de les que no són en tant que no són”.
Observem que la frase de Protàgores reprèn el tema de Parmènides sobre l'ésser i el no-ésser. El que són les coses, depèn de la mesura que imposi l'home.
Hi ha diferents possibles interpretacions. Si interpretem “home” com a individu, aleshores voldria dir que cada individu és un “mesura” de com són les coses. Si a un individu un got d'aigua li sembla calent, és calent; i si a un altre li sembla fred, és fred. Tots dos tenen raó, la veritat és relativa: depèn de cadascú.
Això ho apliquen els sofistes als valors morals i a les normes socials. Per exemple, si a un individu li sembla just apallissar fins a la mort un esclau, és just...
Altres interpretacions identifiquen “home” amb una societat en concret, o bé amb l'espècie humana.




Els sofistes en general tendeixen a l'escepticisme (a negar la possibilitat de conèixer), però Gòrgies és qui ho representa de forma més clara.
Educat a l'escola d'Elea (Parmènides), sembla que defensava tres tesis (conegudes com la triple negació de Gòrgies):
  1. No existeix res.(Li dóna totalment la volta a la Via de la Veritat de Parmènides)
  2. Si existís alguna cosa, no es podria conèixer. (Aquesta és la tesi que fa de Gòrgies un escèptic).
  3. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar, no en podríem parlar.
(Aquesta darrera tesi implica que el llenguatge no serveix per a parlar de la realitat, per a dir com són les coses. L'única funció del llenguatge és convèncer; el llenguatge només serveix com a instrument de poder i de manipulació retòrica.)


Sembla que Sòcrates defensava el que s'anomena intel·lectualisme moral: només qui coneix (intel·lectualment) el bé, es pot comportar (moralment) bé. Per tant, qui actua malament en el fons és per ignorància. El fet no saber què és veritablement el bé condueix l'individu a actuar malament. Per això en els seus diàlegs sempre buscava la definició de valors ètics i estètics (la justícia, la valentia, la bellesa, la pietat,etc.). Ara bé, gairebé sempre acabava el diàleg amb la qüestió oberta i pendent d'ulteriors investigacions, de posteriors diàlegs.
No es pot considerar Sòcrates relativista, perquè sempre demanava que la definició del valor en qüestió fos acceptable com a mínim per als interlocutors del diàleg; és a dir que la definició fos satisfactòria per a tots els que hi participaven. No acceptava que cadascú es conformés amb una definició pròpia.

Malgrat el fet que es mantingués sempre en el “Només sé que no sé res”, i el fet que mai no arribés a una conclusió definitiva als seus diàlegs, no podem considerar Sòcrates escèptic. Sòcrates valorava positivament el coneixement, i pensava que valia la pena mantenir-se en la recerca honesta de la veritat. 

Sòcrates i sofistes (1)

Els primers sofistes, i els sofistes més importants, eren estrangers a Atenes. Protàgores era d'Abdera, Gòrgies de Leontis (Sicília). Sòcrates era ciutadà d'Atenes, i sols en va sortir per a complir el seu deure com a soldat per ad defensar la ciutat.
Els sofistes es presentaven com a mestres en retòrica (saber parlar bé, especialment en públic) i en coneixements que ara en diríem d'humanitats (literatura, mitologia, etc.).
En aquells moments, qui sabia parlar bé en públic tenia molt poder, car els tribunals eren populars, i també hi havia períodes amb democràcia assembleària.
La paraula sofista prové del grec sophos que significa "saviesa" . Ara bé, ha passat a significar “fals savi, persona que vol enganyar amb la retòrica”
Sòcrates es presentava com a ignorant, se l'identifica amb la frase “Només sé que no sé res”. Mai no va cobrar per a fer el que habitualment feia: dialogar amb la gent pels carrers,les places i els mercats d'Atenes.
Tècniques retòriques dels sofistes:
  • llargs i elaborats discursos, amb moltes referències literàries i mitològiques
  • arguments erístics (combatius), és a dir, arguments que tenen la finalitat de vèncer i humiliar a l'interlocutor, independentment de la veritat i de la justícia.
Exemple d'argument erístic: un deixeble va concertar amb un mestre sofista un seguit de lliçons per a aprendre a convèncer, a persuadir. Quan van acabar les lliçons, el deixeble es va negar a pagar amb el següent argument:
-”Si ara jo no sóc capaç de convèncer-te que no t'haig de pagar, vol dir que no no he après res,i per tant no et pago. I si et convenço que no haig de pagar, doncs no cal que et pagui tampoc.”
Mètode de Sòcrates: el diàleg, l'intercanvi de pregunta i resposta. Hi podem distingir dues etapes:
  • Etapa de la ironia: Sòcrates es presentava (irònicament) com a ignorant davant del seu interlocutor, i a través de preguntes fa que aquest s'adoni que sobre un determinat tema (la justícia, la virtut, la bellesa...), sobre el qual es pensava que en sabia, de fet també és ignorant. La intenció era que l'interlocutor,a partir de la consciència de la pròpia ignorància, es posés a buscar la veritat , el coneixement. Ara bé, moltes vegades el que passava era que l'altra persona s'enfadava amb Sòcrates perquè se sentia ridiculitzat.
  • Etapa de la maièutica. La paraula maièutica significa literalment “art de les llevadores”. De la mateixa manera que la llevadora ajuda la dona embarassada a “parir” el fill que porta a dins, però aquest fill no és de la llevadora sinó de la mare, Sòcrates deia que ell ajudava els homes a a “parir” idees, coneixements, però aquestes idees, aquests coneixements i idees no pertanyien a Sòcrates, sinó ala seu interlocutor. És a dir, a través de preguntes, Sòcrates ajuda a l'altra persona a treure de si mateixa el coneixement, a argumentar per si mateixa i arribar per si mateixa a les conclusions. Per això deia Sòcrates que ell es mantenia en la ignorància (“Només sé que no sé res”)