Crítica de la metafísica
Anàlisi de la idea de substància
[Ho teniu en la darrera fotocòpia de Hume que vaig donar]
Anàlisi de la idea de Jo (Ànima)
[Ho teniu en la darrera fotocòpia de Hume que vaig donar]
Anàlisi de la idea de substància infinita (Déu)
[Ho teniu en la darrera fotocòpia de Hume que vaig donar]
Demostració de l'existència del món
Hume afirma que només podem parlar de causa-efecte en els casos que podem observar que entre dos fets (el que anomenem "causa" i el que anomenem "efecte") hi ha una conjunció constant, l'un segueix a l'altre. És absolutament imprescindible que tingui impressions del que anomeno causa i del que anomeno efecte.
Quan Descartes o Locke intenten demostrar l'existència del món, suposen que el món, la realitat material, és la causa de les meves representacions mentals (idees adventícies en el cas de Descartes). Dit en els termes de Hume, suposen que el món seria la causa i les meves impressions l'efecte dins de la ment (una mena de còpia mental de la realitat exterior).
Hume no està d'acord amb aquest argument. En aquest cas no puc parlar de relació causa-efecte, perquè la meva ment només té accés al suposat efecte, les impressions, però mai no té accés directe a la realitat material. No pot comprovar, fora de les impressions, si hi ha un món material. No tinc manera d'observar com la suposada realitat material genera en mi les impressions.
Racionalment no es pot demostrar l'existència del món. L'existència del món és, per tant, és objecte d'una creença, en el sentit que ens sentim inclinats a creure que les meves impressions són causades per un món fora de la meva ment. Es tracta d'una creença ferma, inevitable, una creença que la ment no pot deixar de mantenir.
Altres explicacions trobades a la web
"Hume, tot i estar d'acord amb la crítica de Berkeley a la substància material, l’explica des d’una altra perspectiva: a partir de la invalidesa del principi de causalitat. Tenim impressions i tendim a pensar que aquestes provenen d’objectes externs que en serien la seva causa. Així creiem en l'existència d'un món extern, més enllà de les impressions i diferent d'elles, un món independent de nosaltres. Però, si segons Hume, l'únic que coneixem són impressions, només podem parlar d’impressions i no d’una cosa diferent d’elles, la realitat exterior. I molt menys dir que els objectes externs són la causa de les nostres impressions, perquè la relació causal no és més que una ficció que es basa en un hàbit, i que, com a molt, ens pot aportar un coneixement probable. Ara bé, arribats aquí podríem conformar-nos pensant que l’existència del món només és probable, però aquesta tampoc és la conclusió de Hume. El coneixement probable es dóna quan relacionem impressions amb el principi de causalitat (associem la impressió del foc amb la de la calor) i així diem que una impressió és causa de l'altra. Però quan diem que existeixen coses independents de nosaltres que ens causen les impressions, estem relacionant alguna cosa que no sabem què és amb les impressions. Si bé en el primer exemple, l'ús del principi de causalitat és adient, tot i que només pot proporcionar-nos coneixements probables, en el segon, el seu ús és totalment inacceptable. La conclusió, per tant, és que allò que anomenem coses no són més que “pures col·leccions d'idees simples unides per la imaginació a les quals donem un nom”. Ara bé, Hume reconeix que el fet de no poder justificar racionalment l’existència del món extern no significa pas que no existeixi: no hi ha coneixement però hi ha creença."
"En Locke [i també en Descartes] la realitat extramental és la causa de les nostres impressions. Ara bé, aquesta inferència és invàlida, segons Hume, ja que no va d'una impressió a una altra impressió, sinó de les impressions a una pretesa realitat que està més enllà d'elles i de la qual no tenim, per tant, cap impressió o experiència. La creença en l'existència d'una realitat corpòria distinta de les nostres impressions és, doncs, injustificable tot apel.lant a la idea de causa."
Conclusions finals després de totes les anàlisis crítiques
Hume és un pensador empirista, que vol basar el coneixement en l'experiència sensible, però que finalment arriba a unes conclusions escèptiques (nega la possibilitat de conèixer). Ara bé, Hume recomana un escepticisme moderat.
El coneixement més segur i que implica necessitat és el de les Matemàtiques i la Lògica, perquè es tracta merament de relació d'idees. Consisteix, segons Hume, en analitzar els continguts d'unes idees prèviament definides. Pensa que no és un tipus de coneixement gaire útil a la vida quotidiana.
Pel que fa a la Física, tot i basar-se el idea de causa, pensa que hi podem confiar, des del moment que és altament probable que a una mateixa causa li ha de seguir també en el futur el mateix efecte. Ara bé, cal limitar l'aplicació de la relació causa-efecte a l'àmbit del que és estrictament observable; només podem parlar de causa i efecte si tenim impressions tant de la causa com de l'efecte.
La Metafísica en canvi no ens ofereix cap tipus de coneixement, no és una ciència. Els tres grans temes de la metafísica, segons Descartes, eren Déu, l'Ànima i el Món. Hume arriba a la conclusió, però, que ni la idea de Déu ni d'Ànima (idea de Jo) estan justificades racionalment; i també afirma que la idea de Substància tampoc no és vàlida , i que no podem demostrar racionalment l'existència del món. En definitiva, que racionalment no podem arribar a cap coneixement sobre els tres grans àmbits de la Metafísica.
La moral emotivista de Hume
Segons Hume els nostres judicis moral amb els qual decidem què esta bé i què està malament moralment parlant no es basen en la raó, en cap tipus de coneixement.
Els judicis morals no es poden basar en el tipus de coneixement anomenat Qüestions de Fet. Si descrivim tots els gestos, totes les accions i totes les emocions posem per cas d'una persona que clava una ganivetada a una altra, en la pura descripció no hi trobaríem cap element que ens indiqués si allò estava bé o malament moralment. Podria ser que fos un assassinat (moralment reprovable), però també podria ser una acció de legítima defensa (moralment acceptable). La pura descripció de fets, gestos, emocions en els dos casos seria la mateixa.
Els judicis morals no es poden basar en el tipus de coneixement anomenat Relacions d'Idees. Si analitzem les idees "tallar", "ganivet" etc. de l'exemple exposat anteriorment, no trobarem res en el seu significat que ens indiqui si allò de què parlem és bo o no moralment. La idea de "tallar",per exemple, es pot referir també al que fa un cirurgià, i aleshores no ho considerem dolent moralment com en el cas d'una ganivetada...
Els judicis morals es basen, segons Hume, en els sentiments. Considerem bo moralment aquelles accions que generen dins nostre un sentiment agradable i d'aprovació. Considerem moralment dolentes aquelles accions que generen dins nostre un sentiment desagradable i de desaprovació. És a dir, sí que es basen en una mena de Qüestió de Fet: la constatació de quin sentiment se'm genera dins meu al ser testimoni d'una acció.
Aquesta posició obre una qüestió problemàtica, i és que sembla que els judicis morals serien subjectius, i per tant diferents en cada individu, segons els sentiments que desvetlli una acció. A això respon Hume que hi ha una naturalesa humana comuna i que tots compartim uns mateixos sentiments, fora dels casos excepcionals i anòmals dels qui s'han pervertit (com per exemple el tirànic emperador Neró, el qual, per exemple, va arribar a matar la seva pròpia mare).
