La ciutat justa segons Plató
La república s'inicia com un diàleg socràtic típic: cercant la definició de la justícia (en el marc d'una discussió sobre si és preferible ser just o injust). Ara bé hi ha un moment en què s'adonen que és difícil de trobar què és la justícia en el cas de l'ànima, i per això es proposen d'analitzar la justícia en el cas de la ciutat, car és més gran i més fàcil de distingir.
«La
recerca que emprenem no és poca cosa, sinó pròpia d'un que hi veu
agudament, pel que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils, sóc
del parer» —vaig afegir— «que hem de fer aquesta investigació
com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i
nosaltres fóssim curts de vista. 1 aleshores hi hagués algú que
s'adonés que en un altre lloc hi ha les mateixes lletres, però més
grosses i ocupant més espai. Opino que això li apareixeria com tota
una troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les
petites, a veure si casualment són les mateixes.»
«Ens
sembla molt bé» —féu Adimant.— «Però és que veus alguna
cosa tal en la recerca referent a la justícia?»
«Ja
t'ho diré» —li vaig fer.— «La justícia, diem,
és cosa d'un home en particular, però també és de tota la
ciutat.»
«Naturalment» —respongué ell.
«I la ciutat, no és més que un home sol?»
«Es més» —acordà.
«Doncs potser en un objecte més gros hi hagi una justícia més grossa i més fàcil d'assimilar. Per tant, si ho voleu, primer mirarem què és la justícia a les ciutats, i després ho examinarem igualment en cada persona: observarem la paritat del que és més gros en la figura del que és més petit.»Al darrera hi ha una idea molt important en Plató. El paral·lelisme entre l'ànima i la ciutat, entre l'individu i la societat. L'ànima (individu) és un reflex del seu entorn, de la ciutat (societat). I la ciutat és el producte de la suma de tots els individus. Si a una ciutat totes les ànimes són injustes, la ciutat serà alhora també injusta. Si hi hagués una ànima justa a una ciutat injusta, aquella ànima s'acabaria tornant injusta (o la matarien com li va passar a Sòcrates).
Un dels principis de la fundació de la ciutat és l'anomenada divisió del treball: cada individu ha de fer només una tasca, un ofici, per tal de rendibilitzar al màxim els esforços.
«I què, doncs? Caldrà que cadascun d'aquests del seu treball en faci un bé per a tots, per a la comunitat? Per exemple, el pagès, que és ell tot sol, prepararà queviures per a quatre, i hi esmerçarà el seu temps i el seu esforç multiplicats per quatre en la provisió de menjar, i en farà participar els altres? o en prescindirà, emprarà només la quarta part de temps a disposar-se menjar, i de les tres parts restants en gastarà una en la cura de la seva vivenda i dues més en els seus vestits i el seu calçat, i tindrà les seves coses sense partir-se-les amb els altres, sinó que cadascú es farà per ell mateix les seves coses?»
I Adimant observà: «Sòcrates, segurament és més fàcil allò primer que això darrer.»
«I no és estrany, per Zeus!» —vaig comentar jo— «Quan parles m'adono personalment que, en primer lloc, no n'hi ha cap de nosaltres que sigui exactament igual a un altre, diferim en la naturalesa, i a cadascú li escau una feina diferent. O no t'ho sembla?»
«M'ho sembla•»
«I què? Qui sap si algú ho faria més bé dedicat a molts oficis,
o a un de sol?»
«Sempre a un de sol» —féu ell.
A
l’Estat ideal, tal com l’exposa en la República,
i d’acord amb aquell isomorfisme entre cosmos-home-polis,
distingeix tres classes:
1)
els reis filòsofs
, que governen perquè tant per naturalesa com per la seva educació
tenen la capacitat de fer-ho, i la seva virtut característica és la
saviesa (o
prudència);
2)
els guardians o soldats de l’Estat, la virtut
característica dels quals ha de ser el valor i la fortalesa (en
el sentit de força de voluntat), i que són els qui, sota la
direcció sàvia dels governants-filòsofs, han de mantenir les lleis
de l’Estat;
3)
finalment, els productors (artesans,
camperols, mercaders i
comerciants) la virtut característica dels quals ha
de ser la temprança (contenir
els desigs, els instints).
- a) ànima racional (virtut pròpia: la saviesa/ prudència)
- b) ànima irascible (virtut que li és pròpia: la fortalesa) i
- c) ànima concupiscible (virtut que li és pròpia: la temprança).
I
de la mateixa manera que un ànima és justa quan les seves tres
parts estan en harmonia (influència pitagòrica), també en l’Estat
apareix la justícia com harmonia de les altres tres virtuts (saviesa
o prudència, fortalesa i temperància). Per tant, entén la Justícia
com el bon ajustament de les tres parts de l'ànima.
Per
evitar el nepotisme i la temptació d’afavorir als amics o a un
mateix, les dues classes superiors no han de tenir dret a
propietats privades, ni tan sols a formar una família estable.
D’aquesta manera, es tracta que visquin comunitàriament. Els
guardians i guardianes no poden escollir amb qui tenen relacions; ho
fan els filòsofs governants, amb la finalitat d'aconseguir la millor
descendència possible; però els guardians i guardianes es pensen
que els aparellaments són el fruit d'un sorteig, de l'atzar... Els
fills fruit de l'aparellament són criats també comunitàriament, i
consideren com a progenitors els guardians i guardianes de la
generació dels seus pares biològics. La família, el matrimoni
monogàmic i la propietat privada només són
accessibles només per als productors.
Per
accedir a la condició de guardià
Plató estableix una dura educació,
i només els qui superin aquestes dures proves podran ascendir a
aquesta condició. Tant hi haurà
guerrers com guerreres. A les dones,
durant l’etapa d’aprenentatge, se les tractarà igual que als
homes i tindran la mateixa educació en la música i la gimnàstica.
La gimnàstica
serveix tant per enfortir el cos com el caràcter, a través de la
disciplina. La música
inclou tant els ritmes i les melodies com la lletra, la literatura.
Aquí Plató introdueix una forta
censura. Per exemple, no permet les
melodies massa tendres o queixoses -perquè l'ànima dels guerrers es
tornaria tendre i queixosa. Ni els ritmes irregulars. I en literatura
prohibeix tots els relats en què els déus cometen actes immorals
(adulteri, mentir...), es rebel·len o es
queixen contra el destí, o es deixen emportar per la passió del
riure
D’entre
els millors guardians, i després de l’altra dura i elevada
educació, especialment basada a
l’estudi de les matemàtiques i de la dialèctica,
se
seleccionen els
governants filòsofs. Les
dones també podran tenir la capacitat suficient per a guardar
l’Estat si tenen valor i, a més, es dediquen a la filosofia.
En
concret, l'estudi de les matemàtiques inclou, per aquest ordre,
aritmètica,
geometria,
volumetria (estereometria), astronomia (purament
intel·ligible, sense basar-se en els sentits, no es tracta de
l'astronomia empírica basada en l'observació) i harmonia
(també purament intel·ligible, no basada en els sons sensibles,
sinó en les pures proporcions matemàtiques).
Règims justos i injustos
Els règims justos són l'aristocràcia i la monarquia. A partir de la timocràcia comencen els règims injustos. La successió de règims indica cada vegada major grau d'injustícia. La Tirania és el règim més injust.
Aristocràcia i Monarquia
|
Govern seguint el principi del Bé en si
|
Timocràcia
|
Govern seguint el principi de l'Honor
|
Oligarquia
|
Govern seguint el principi de la Riquesa
|
Democràcia
|
Govern seguint el principi de la Igualtat
|
Tirania
|
Govern seguint el principi dels Desigs i
Instints
|
Aristocràcia
o
Monarquia: En
grec, Aristos vol
dir el millor i cratos poder.
L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen
l'ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei ,
perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de Bé i per
tant qui millor pot portar-la a la pràctica. Si
és un sol filòsof parlem de monarquia.
Aquest
govern entra en crisi per error dels magistrats quan analitzen
l'ànima dels infants. Cap
guerrer es converteix en filòsof.
Aleshores
apareix la Timocràcia (en
grec timos =valor,
honor).
És el govern dels militars (són els que tenen l'ànima d´argent,
plata). És un govern excessivament violent. Els
agrada anar de cacera i fer guerres. Els
guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d'un
caserna i
això provoca injustícies. El
guerrers acumulen botins com a mostra del seu valor; als fills ja no
els interessaran les guerres, sinó les riqueses acumulades.
Apareix, doncs, el següent règim polític.
Oligarquia (
En grec oligos =pocs)
"Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre
una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més
rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres.
Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la
qual apareix la democràcia
Democràcia: (demos=poble).
Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant
la llei. Plató és radicalment contrari a aquest règim. En la
democràcia no governa el millor sinó el més popular, és el regne
dels sofistes, de les pures opinions i no del saber. Es
trenca la divisió del treball definitivament. L'home democràtic es
dedica a les activitats més diverses seguint els seus desigs
momentanis: llaurar el camp, tocar la cítara, potser fins i tot
dedicar una tarda a la filosofia...
La
democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de
la qual es produeix un cop d'Estat i apareix la Tirania.
La
tirania és
el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la
degradació de la democràcia: un
dels líders del poble s'alça amb tot el poder.
A la Tirania el governant no té cap coneixement virtut ni hi ha cap
tipus de llei excepte la voluntat del tirà. Governa
seguint els seus instints i desigs, bons o dolents. Arriba a cometre
parricidi i incest (en
clara referència al mite d'Èdip). En aquest règim ningú no és
feliç, ni tan sols el tirà (car viu amb por dels seus enemics i
sotmès al desequilibri de les seves passions)
Extret
i modificat de <http://www.alcoberro.info/planes/plato8.htm>
[Data de consulta: 4 de maig
de 2015]
