Físics jònics
Tales de Milet (VII-VI aC)
L’arkhé de la physis és l’aigua
Anaximandre (VII-VI a.C)
L’arkhé és l’apeiron
Anaxímenes (VI a.C)
Pitagòrics
Pitàgores de Samos (VI-V a.C)
Els nombres són l’
arché
L'harmonia
està primerament en l'escala musical, però s'acaba cercant-la en tota
la realitat. La relació del so amb la longitud de les cordes d'una lira
corrobora tes raons numèriques de la realitat. Així, la corda més curta
vibra produint la nota més alta o aguda i la corda més llarga, la més
baixa o greu, en una proporció inversa a la longitud (per pujar vuit
notes —octava— la longitud es redueix a la meitat, per cinc notes
—quinta—, 2/3 i per quatre notes —quarta—,1/4)."
"Els pitagòrics creien que el firmament
mostrava també que els principis de la realitat eren numèrics. En una
esfera d'estels fixos. amb Saturn, Júpiter, Mart, Venus, Mercuri, el
Sol, la Lluna i la Terra (la qual és esfèrica). Cada astre està inscrit
en una esfera cristal·lina, esfera que gira a velocitat constant al
voltant d'un foc central (que no és el Sol). (…) Tot el conjunt es mou
en una harmonia còsmica o harmonia de les esferes, moviment que produeix una música celestial que
no sentim perquè ens hi hem habituat des de petits o perquè l'oïda
humana és incapaç de fer-ho. La música purifica l'ànima, la desvincula
del cos i l'obre a l'harmonia.
"A
Grècia no tenien
símbols
numèrics
i
usaven
les lletres de
l'alfabet
per
escriure
les
xifres.
Malgrat
que
aquest sistema amaga
les lleis
d'una
seqüència
de
nombres,
els
pitagòrics
descobriren
la constant alternança o dualisme parell-senar, que consideraren
l'origen dels nombres. El dualisme es palesa en la simple
representació
gràfica
dels
nombres
enters
vistos
com
a punts
o pedres
(calculus),
superposats
geomètricament
i
dibuixant
un
triangle
equilàter,
amb
un
punt
en
el
vèrtex
que
representa
l'1, sota
el
qual
hi
ha
dos punts
corresponents
al
2, seguits
al dessota per una fila de 3 punts per al 3 etc.
El nombre 1 és un punt material, real en ll'espai.
El nombre 2 és la línia (material, existent realment) que uneix dos punts
El nombre 3 és un triangle (real, material) format a partir de tres punts, i per tant sorgeix la superficie, l'espai en dues dimensions
El nombre 4 és un tetraedre, una figura amb volum (real , material), i per tant sorgeix l'espai en tres dimensions que conforma el món, l'univers
Això mostra
la
connexió
racional
entre
els
nombres
i
les
figures
geomètriques
de
la
forma
d'un
cos.
Els
enters
1, 2, 3 i
4 formen
la
misteriosa
tetraktys,que
es
considera
com
la
perfecció
que
suma
deu,
simbolitzada
amb un
triangle
equilàter."
Heràclit – Parmènides
Heràclit d’Efes (VI-V a.C)
«La realitat s'agrada d'amagar-se» (fr. 123))
«El senyor de qui l'oracle és a Delfos no diu ni amaga,sinó que dóna pistes» (fr. 93)
«Al mateix riu no és possible ficar-s'hi dos cops. (...)» (fr. 91)
«Per als qui en mateixos rius es fiquen, aigües altres i altres corren.» (fr. 12)
«En els mateixos rius ens fiquem i no ens fiquem, som i no som.» (fr. 49a)
«No
comprenen com el que està en lluita amb ell mateix pot estar d’acord
[que el diferent amb ell mateix concorda]: harmonia tibant, com l’arc i
la lira» (frag.51)
«Harmonia invisible, més forta que la visible.» (fr. 54)
«També el ciceó es talla, no remenat.» (fr. 125)
«El
déu. dia nit, hivern estiu, guerra pau, tip fam, i va mudant com el
foc, que, quan es mescla amb aromes, es diu segons l'olor de cada una.»
(fr B 67)
«El camí que puja i el camí que baixa són un i el mateix.» (fr. B 49)
«La
Guerra de tot és pare, de tot rei, i els uns designa déus. els altres,
homes, els uns fa esclaus, els altres, lliures.» (frag. 53).
«Cal
saber que la guerra és comuna [a totes les coses] i que la justícia és
discòrdia, i que totes les coses s’esdevenen per la discòrdia i la
necessitat.« (fr. B 80)
«Bescanvi de tot per foc i de foc per tot, com de coses per or i d'or per coses.» (fr 90)
«Aquest
cosmos, el mateix per a tothom, no l'ha fet cap déu no cap home, sinó
que ha estat, és i serà foc sempre viu, que s'encén i s'apaga segons una
mesura.» ( fr. B 106).
Parmènides d’Elea (VI-V a.C)
«Eugues que em porten encara, fins on arribi la força,
corre que corre van dur-me a un camí per dir molt, amb domini,
déus! que de tota ciutat per damunt, porta l'home que hi toca.
(...)
I la deessa, cordial, em va rebre, la dreta amb la dreta
prendre em va, i dir ben dit va, i així va adreçar-me'l:
tu jove que t'acompanyes de no moridores aurigues,
eugues que et porten, i véns cap ací a casa meva,
(...)
Au, jo diré -tu, en canvi, cuida't del dir fent oïda-
quins són els únics camins de recerca, a pensar-hi:
que és i que no és no ser, vet aquí l'un d'una banda,
via de tota Fiança, car Veritat acompanya,
que no és i que no ser fa falta, vet-el aquí d'altra banda;
compte amb aquest, t'adverteixo, que és totalment inviable:
car no podràs el no ser figurar-te (no pot arrencar-se)
ni ensenyar mai.
(...)
...el mateix és pensar i ser, en efecte.
(...)
Cal pensar i dir que el ser és: car ser és, en efecte,
no-res no és. Vet aquí allò que et mano de veure»
Via de l'opinió
Parmènides hi explica les opinions equivocades de la gent, les quals es
basen en els sentits, i barregen ésser i no-ésser. La via de l'opinió
admet que hi ha una pluralitat d'éssers, i que aquests neixen, canvien,
es mouen, i desopareixen. Són afimacions falses, il·lusories.
Pluralistes
Accepten del pensament de Parmènides:
- Cal seguir principis estrictament lògics
- Allò que conforma la realitat existeix des de sempre, és etern, i no es transforma
No accepten del pensament de Parmènides:
-
La negació de la pluralitat (l'existència de múltiples éssers
diferents) i la negació del canvi (els éssers que neixen, creixen i
moren)
Per tant, intenten explicar la realitat tal i com me l'ofereixen els sentits, però a partir de principis racionals rigorosos com els de Parmènides.
Empèdocles (V a.C)
Hi ha quatre elements que són eterns, inengendrats i indestructibles: Terra, Aigua, Aire i Foc.
Aquests
elements es combinen de diferents maneres i donen lloc a tots els
éssers que ens envolten. Quan es combinen, neix un nou individu. El que
en diem mort és que se separen els quatre elements que formaven aquest individu.
A més a més hi ha
dues forces còsmiques que expliquen que aquests elements es combinin o se separin:
- Amor: fa que els elements es fusionin entre ells, que s'ajuntin els uns als altres
- Odi: fa que els elements se separin entre ells, i així, per exemple, Aigua s'ajunta només amb Aigua, Terra amb Terra, etc...
Anaxàgores (V a.C)
Atomistes:
Leucip (V a.C)
Demòcrit (V-IV a.C)
Diu que hi ha dos tipus de realitat:
- El buit: és un espai buit, i per tant en aquest punt contradiu a
Parmènides; pensa que cal acceptar una forma de no-ésser relatiu
- El Ple
El Ple de fet és una multitut de partícules, cadascuna de les quals té algunes
de les característiques de l'ésser de Parmènides, car són
compactes,
inengendrades, indestructibles, eternes. Ara bé, n'hi ha que tenen la
figura d'esfera (com l'ésser de Parmènides), però n'hi ha que tenen
altres figures (cub, piràmide, etc.).
Com que aquestes partícules són compactes i indestructibles, això vol dir que són indivisibles: les van anomenar
"àtoms" . A més a més, no són perceptibles directament per la visió humana, són invisibles.
Aquests
àtoms es mouen a l'atzar per l'espai buit, xoquen entre ells, i de
vegades es combinen. Quan es combinen els àtoms, donen lloc als
individus que neixen, creixen i moren (quan els àtoms se separen).
