Nietzsche : el dionisíac

Apol.lini i dionisíac

Apol.lini	Dionisíac
Està representat pel déu Apol.lo. Déu del Sol, de la Llum, diürn; és el déu de la Bella Aparença, de la Bella Forma, de la Proporció i l'Harmonia	Està representat pel déu Dionís, déu del Vi, de l'Embriaguesa, de les Orgies
L'apol·lini com a principi es manifesta a través de la llum de la raó, a través de les distincions clares dels conceptes, de les paraules. És per tant el principi del llenguatge conceptual. Ara bé, tot això és superficial, mera aparença per a Nietzsche.	El dionisíac en canvi és la veritable realitat: els instints vitals, les forces irracionals. Només es pot captar a través de les intuïcions (boges) de l'artista.
Un altre tret de l'apol·lini és el que s'anomena «principi d'individuació». És una expressió d'origen medieval. Es refereix a allò que fa que ens considerem un «Jo», un «individu» diferent i contraposat als altres individus. Allò que permet que ens creem una «identitat», en creiem ser un subjecte unitari i diferent als altres. Aquesta identitat personal és també mera aparença, és una il·lusió, és superficial.	El dionisíac, en canvi, és l'impuls a fusionar-nos amb el Tot (amb la realitat sempre canviant i mai idèntica), i per tant a dissoldre la nostra identitat, a esquinçar tràgicament (dolorosament) el jo. D'aquí que sigui Dionís el déu de les orgies i de l'embriaguesa.
En les obres de teatre tràgiques, el principi apol·lini està representat per: el text que reciten els personatges (perquè utilitzen el llenguatge) els diferents protagonistes (perquè cadascun té una identitat ben definida)	En les obres de teatre tràgiques, el principi dionisíac està representat per: la música (perquè és una mena de «llenguatge» no conceptual, sinó purament emocional, irracional) el cor (perquè dins d'ell no hi ha identitats definides, formen un tot fusionat)

Nietzsche - Sobre la veritat i la mentida (1)

Textos extrets de Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral

Algunes de les afirmacions d'aquesta obra : 

• el llenguatge, les paraules, els conceptes, no tenen res a veure amb la realitat en si mateixa, amb la "cosa en si"
• la veritat i la mentida, com la designació amb noms de les coses, és fruit d'un pacte, d'una convenció. Això vol dir, segons Nietzsche, que la veritat és una creació purament humana, d'un grup social concret. La veritat i  la mentida, la veritat i la falsedat són purament arbitraris, sense raó. El mentider és castigat perquè trenca amb el pacte.
• el conceptes de la raó, els conceptes de la ciència, de fet són metàfores, creacions arbitraries que hem oblidat que són només metàfores, sense veritable fonament en la naturalesa de les coses
• l'artista connecta més i millor amb la realitat (sempre canviant, sempre diferent), amb la "cosa en si" que el científic, perquè l'artista trenca i subverteix  amb les seves metàfores arriscades, amb  intuïcions boges, l'arbitrari edifici lògic dels conceptes