dimecres, 31 de maig del 2017

EFEC (4) - Un debat democràtic a un institut de Catalunya

Nota prèvia: l'agost del 2016 vaig respondre extensament un qüestionari de la periodista Lídia Juanmartí per a elaborar un article sobre l'educació financera. L'article es publicà el 10 de setembre de 2016: "Amb els diners no s'hi juga!".  De les reflexions que vaig formular es van extreure sols un parell d'afirmacions (l'educació financera és al servei de les entitats financeres, i que cal un educació financera més integral...). Passats els mesos he pensat que seria interessant compartir el gruix de reflexions, donat que malauradament, l'ofensiva des de diverses instàncies per a introduir (una determinada) educació financera continua amb força. 

Les altres entrades, les altres preguntes: 
És necessari impartir educació financera a les aules?
Esperit crític al programa d'Educació Finacera?
Una altra educació (també financera) és possible


Des de l’Institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui vau publicar un manifest en què expressaveu el malestar per les sessions d’educació financera que havíeu acollit al centre i vau aconseguir la suspensió i la no renovació del programa. Quins eren els vostres motius?

A l’INS Manolo Hugué s’han arribat a impartir les sessions de l’EFEC durant dos cursos. Ja el primer any va aparèixer la polèmica i a la discussió. Les raons esgrimides en contra anaven en el sentit del que fins ara he desenvolupat: és un programa al servei d’unes entitats privades, aquest tipus de contingut l’hauria d’impartir el professorat del centre, de forma més integrada en el currículum, de manera que es garantís una anàlisi dels diferents punts de vista i s’incentivés l’esperit critic. D’altra banda, els continguts entraven en contradicció amb els que s’impartien en matèries com Educació eticocívica. També el primer any, el curs 2013-2014, es criticava el fet que vinguessin «voluntaris» de les entitats financeres, alhora que patíem unes retallades ( concretades en l’augment de las ràtio i la manca de substitucions) de les quals n’eren en part responsables aquelles mateixes entitats financeres (boom immobiliari, interessos de préstecs al Govern...).
Ara bé, el malestar va esclatar al curs següent quan es confirmaren en la pràctica les anàlisis crítiques. El tarannà i la actuació d’un del voluntaris va fer del tot evident l’esperit que podien canalitzar aquelles sessions. Aquest treballador del món financer no va saber acceptar les crítiques que li formulà una de les alumnes, i arribà, mig en broma mig seriosament, a amenaçar-la agafant-la del coll, dient que era un perill, car la noia defensava, en contra del que deia el «voluntari», que hom no s’havia d’endeutar. En aquesta anècdota es fa patent un dels continguts criticables dels materials (l’apologia de endeutament, encara que sigui moderat), i també la manca de respecte envers la crítica. En aquesta sessió també es van fer servir expressions despectives envers les víctimes de les accions preferents. És una anècdota i un cas singular, però els plantejaments globals de l’EFEC l’afavoreixen, des del moment que L’EFEC exclou la critica (l’autocrítica que no han realitzat encara les entitats financeres) i es tanca a la possibilitat de discutir punts de vista diversos, diferents o contraposats a les grans entitats financeres.
Al manifest denunciàvem la veritable intenció del programa EFEC: afavorir la imatge i el negoci de bancs i caixes. També criticàvem el fet que els continguts estiguessin definits unilateralment, des del punt de vista del neoliberalisme i per tant de la necessitat del consum i l’endeutament, i assenyalàvem sobretot que no incloïen altres punts de vista (per exemple, d’agents socials com associacions de consumidors o la PAH) ni abordaven aquells aspectes que poguessin ser criticables. La figura del «voluntari» també era posada en qüestió, i es reivindicaven les capacitats del professorat que ja es troba als centres, molt especialment del professorat de l’especialitat d’Economia. L’anàlisi dels materials també ens va fer concloure que no sempre eren adients per a l’edat, ni del tot ben elaborats pedagògicament.

Per tant, l’actuació concreta desafortunada d’un voluntari no fou l’origen del malestar ni la raó de fons de la reacció en contra de les sessions. El moviment del professorat fou fruit d’una reflexió més amplia respecte al programa, els seus objectius, els seus promotors, el seu desenvolupament. Fruit d’una reflexió sobre l’educació que volem, una educació pública independent d’interessos econòmics particulars.
Ara bé, a l’anècdota del voluntari més forassenyat i a l’anàlisi global, s’hi van anar afegint més detalls, anecdòtics però significatius. Un dels darrers voluntaris, que va intentar contrarestar les actuacions desafortunades, i que recomanava no endeutar-se, va confessar off the record a un conegut que la veritable intenció de tot plegat era promoure el negoci bancari (o això el motivava a ell per a fer-se voluntari). Una mare s’estranyava que el seu fill hagués arribat a casa dient que se’ls havia recomanat fer-se una tarja de crèdit tan aviat com poguessin. Testimonis d’altres professors mostraven la sorpresa davant afirmacions i continguts de les sessions, potser no escandalosos, però més apropiats en una reunió de venta comercial, que a una aula d’un centre educatiu. A través de les xarxes socials un professor explicava que el «voluntari» l’havia acusat de fer tornar els alumnes a la seva contra, quan aquests van replicar espontàniament els seus punts de vista...
Finalment, podem vantar-nos, com a institut, d’haver dut a terme una actuació plenament democràtica, en el marc legal de discussió del Projecte Educatiu de Centre (el Claustre de Professors i Professores). A part de les adhesions al manifest, finalment es va exposar i debatre en sessió de Claustre la continuïtat de les sessions de l’EFEC. Va sortir en votació majoritàriament la no continuïtat del projecte al centre. Sols dos professors van votar a favor de mantenir-les al següent curs. Deixant de banda els resultats, alguns professors valoraven molt positivament que durant unes setmanes , entre nosaltres, com a professionals de l’educació, reflexionéssim i debatéssim sobre els continguts de l’educació i sobre el model d’educació que volem. En aquest sentit, malgrat les tensions, tot plegat va revitalitzar el centre. En cap moment, per part dels professors molestos amb les sessions, es va incomodar o pressionar les persones voluntàries. També s’ha de destacar que, malgrat el cert ressò mediàtic que va tenir més enllà del centre, especialment per l’efecte de les xarxes socials i la premsa, l’àmbit de debat i resolució del conflicte es mantenir dins del mateix institut. 

EFEC (3) - Una altra educació (també financera) és possible

Nota prèvia: l'agost del 2016 vaig respondre extensament un qüestionari de la periodista Lídia Juanmartí per a elaborar un article sobre l'educació financera. L'article es publicà el 10 de setembre de 2016: "Amb els diners no s'hi juga!".  De les reflexions que vaig formular es van extreure sols un parell d'afirmacions (l'educació financera és al servei de les entitats financeres, i que cal un educació financera més integral...). Passats els mesos he pensat que seria interessant compartir el gruix de reflexions, donat que malauradament, l'ofensiva des de diverses instàncies per a introduir (una determinada) educació financera continua amb força. 

Les altres entrades, les altres preguntes: 
És necessari impartir educació financera a les aules?
Esperit crític al programa d'Educació Finacera?
Un debat democràtic a un institut de Catalunya



Quins continguts creus que caldria tractar per educar als infants i adolescents en economia i finances?
No puc pretendre que pel fet de tenir una posició critica envers un cert plantejament de l’educació financera, automàticament tingui la clau d’un altre tipus d’educació financera. Però de la crítica sí que es deriven algunes possibilitats, que exposo d’una manera una mica precipitada:
  • ha d’estar integrada en el conjunt del currículum, i ha de sorgir a partir de la realitat pròpia del centre i el seu entorn; només té sentit la col·laboració amb entitats, associacions i institucions si ho marca el mateix desenvolupament del projecte educatiu, i sempre en funció d’objectius exclusivament educatius
  • ha d’incloure els diferents punts de vista, i no pot menystenir el context social global, l’anàlisi raonada de la realitat
  • no pot renunciar al desenvolupament de l’esperit crític, i per tant ha d’ajudar a formar ciutadans responsables, conscients de la importància dels drets humans, i de la seva vulneració
  • l’han d’impartir els professionals de l’educació, els quals han de propiciar la col·laboració amb d’altres professionals i agents en el marc d’un projecte educatiu
Això vol dir que no es pot limitar a la transmissió de termes, procediments i pautes de conducta, sinó que ha d’incloure aspectes ètics i socials. I sobretot reflexió. A part del funcionament de les principals institucions, també s’han de mostrar les alternatives que sorgeixin, les iniciatives crítiques, etc. Si voleu que sigui més concret: l’alumne hauria de tenir accés també a informació sobre altres formes de finances (banca ètica), associacions crítiques (sobre desnonaments, sobre finançament d’indústries armamentístiques, etc.), sobre altres formes de producció (cooperatives) ... Només així els nois i les noies podran acabar traient les seves pròpies conclusions. L’educació és un procés, no un adoctrinament.

EFEC (2) - Esperit crític al programa d'Educació Finacera?

Nota prèvia: l'agost del 2016 vaig respondre extensament un qüestionari de la periodista Lídia Juanmartí per a elaborar un article sobre l'educació financera. L'article es publicà el 10 de setembre de 2016: "Amb els diners no s'hi juga!".  De les reflexions que vaig formular es van extreure sols un parell d'afirmacions (l'educació financera és al servei de les entitats financeres, i que cal un educació financera més integral...). Passats els mesos he pensat que seria interessant compartir el gruix de reflexions, donat que malauradament, l'ofensiva des de diverses instàncies per a introduir (una determinada) educació financera continua amb força. 


Creus que no hi ha esperit crític en el programa d’Educació Financera que duu a terme la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de diferents entitats financeres a les escoles del país?
En primer lloc, haig de dir que dissenteixo de la descripció de l’EFEC que dóna l’enunciat d’aquesta segona pregunta. No és un programa de la Generalitat en què col·labori L’Institut d’Estudis Financers, sinó que és una iniciativa d’aquesta institució privada (promoguda i subvencionada per algunes de les entitats financeres més importants de Catalunya), a la qual dóna suport el Departament d’Ensenyament. És important assenyalar que el promotor primer de les sessions és una institució privada. L’origen no n’és una decisió del Departament, sinó de l’IEF. Això queda clar a l’informe «Programa d’Educació Financera a les Escoles de Catalunya, a través de professionals voluntaris, per a estudiants de 4t d’ESO» de juny de 2014. Es presenta el programa exclusivament com una iniciativa més de l’IEF. No s’esmenta cap suposat encàrrec del Generalitat. Per això els objectius declarats explícitament es formulen només en funció dels beneficis que en puguin treure les entitats financeres. No és un programa neutre, purament educatiu, sinó que busca beneficiar només a un dels agents de la nostra realitat social : les entitats financeres.
Per a argumentar que no és un programa, no ja crític, sinó ni tan sols neutre, necessito remetrem als objectius declarats a l’informe ja esmentat de juny de 2014:
«En primer lloc, apropar la cultura financera al client o futur client, per a que la “transacció” de productes o serveis es faci amb més eficàcia i amb menys incidències. I en segon lloc, pot convertir-se en un procediment per a que les entitats que s’hi involucrin recuperin prestigi, confiança, reputació i sigui un instrument eficaç d’RSC.»
Clar i català: el primer objectiu és que sigui més fàcil tenir clients en el futur , quan els nens i adolescents siguin adults; el segon objectiu és millorar la imatge de les entitats financeres, és a dir, de bancs i caixes responsables del boom immobiliari i de pràctiques fraudulentes com les Preferents , les Subordinades i les Clàusules Sòl...
Per tant, d’entrada, per definició, un programa promogut per les entitats financeres i destinat explícitament a afavorir a aquestes mateixes entitats financeres (la seva imatge pública i la facilitat de negocis futurs), no pot incloure continguts crítics. Els materials i les sessions de l’EFEC, iguals i intocables a cada centre, no inclouran en cap cas continguts que vagin en contra de la imatge de les entitats financeres (com per exemple, els desnonaments, el fet de col·locar productes financers a persones grans que confiaven plenament en la seva sucursal, la inversió en la indústria de l’armament, les clàusules sòl etc. ).
Els materials i el disseny de les sessions no poden ser crítics, doncs, per definició. En la mesura que he tingut accés als materials, tampoc no he constatat que ho hagin estat mai en la pràctica.
Queda encara la qüestió de qui imparteix aquestes sessions: «voluntaris». Són treballadors o extreballadors del món financer que fan les sessions voluntàriament, després d’una formació prèvia. Des de l’inici de les crítiques a les sessions de l’EFEC al centre de secundària on treballo vam ressaltar la natura paradoxal i enganyosa d’aquest voluntaris. En el cas dels «voluntaris» de l'EFEC, de quina causa són voluntaris? Es pot relacionar directament amb algun del drets humans, com passa amb les ONGs? Si ens atenem als objectius ja esmentats, la causa a la qual serveixen aquest voluntaris és facilitar els futurs negocis, fer que les entitats financeres recuperin prestigi. No són causes relacionables amb drets humans, ni objectius que puguem considerar propis dels centres educatius. Els suposats 'voluntaris' no ho són de cap mena de causa humanitària o social, sinó que vénen a representar els interessos d'una entitat privada (Institut Català de Finances), finançada per caixes i bancs. Es pot posar en dubte que siguin equiparables als voluntaris de diverses ONGs que visiten de tant en tant els centres. Per això és un ús enganyós de la paraula.
Si són voluntaris de l’EFEC, han d’estar al servei dels objectius de l’EFEC: facilitar futures transaccions i millorar la imatge de les entitats financeres. I per tant, no s’espera d’ells ni se’ls demana que siguin crítics. Pel sol fet d’esmentar alguns dels comportaments de la banca catalana i espanyola en els darrers temps, s’esguerraria l’assoliment dels dos objectius.
D’altra banda, des del moment que són o han estat treballadors en el món de les finances, ja tenen interioritzats els punts de vista favorables a les entitats a les quals estan o han estat vinculats laboralment. També vam constatar que els hàbits, les rutines, les maneres de fer dels treballadors de la banca (sovint venedors d’algun tipus o altre de producte) xocaven amb les dinàmiques habituals de les aules, que inclouen el debat, la diversitat d’opinions, la crítica, la pluralitat de punts de vista. 
En definitiva, l’elaboració de materials en el marc de l’EFEC no pot ser crítica, perquè això aniria contra els objectius que desencadenaren el programa (facilitar les relacions amb els futurs clients, i millorar la imatge de les entitats financeres). Les sessions no són proclius a la crítica i el debat, perquè des de l’EFEC no es demana als «voluntaris» que siguin crítics (aniria contra els objectius que la fonamenten), i perquè de fet aquests «voluntaris» ja tenen un prejudici positiu format envers les entitats per a les quals accepten generosament, sense retribució, fer de voluntaris, però per a les quals treballen o han treballat.

I aquí tornem a la pregunta sobre qui ha d’impartir aquests continguts: el professorat que ja es troba als centres. Són professionals , d’una banda, molt ben preparats. I de l’altra ofereixen més garanties d’oferir una pluralitat d’informacions i de punts de vista (incloent altres agents socials, com les associacions de consumidors o els sindicats, a més de les entitats financeres). També són garantia d’un procés educatiu que inclogui la possibilitat de critica, dissensió, i debat.

EFEC (1) És necessari impartir educació financera a les aules?

Nota prèvia: l'agost del 2016 vaig respondre extensament un qüestionari de la periodista Lídia Juanmartí per a elaborar un article sobre l'educació financera. L'article es publicà el 10 de setembre de 2016: "Amb els diners no s'hi juga!".  De les reflexions que vaig formular es van extreure sols un parell d'afirmacions (l'educació financera és al servei de les entitats financeres, i que cal un educació financera més integral...). Passats els mesos he pensat que seria interessant compartir el gruix de reflexions, donat que malauradament, l'ofensiva des de diverses instàncies per a introduir (una determinada) educació financera continua amb força. 

Les altres entrades, les altres preguntes: 

Esperit crític al programa d'Educació Finacera?
Una altra educació (també financera) és possible
Un debat democràtic a un institut de Catalunya


  1. És necessari impartir educació financera a les aules?
Continguts d’economia i de finances ja s’imparteixen a les aules. La qüestió més aviat és qui i com la imparteix. Si la pregunta es refereix a la possibilitat de fer-ne un nucli temàtic separat i específic, marcadament diferenciat de la resta de continguts, la resposta és que no és en absolut necessari. Si hi afegim a l’enunciat de la pregunta el fet de si aquests continguts diferenciats els han de proporcionar persones i institucions alienes a la comunitat educativa, el no encara és més rotund.


D’economia i finances de n’ha de parlar a les aules, perquè formen part de la nostra realitat social, i els centres educatius no són illes. De fet, ja se’n parla. Hi ha professionals de l’educació que toquen aquest temes. Donem alguns exemples. El professorat de matemàtiques en tractar els percentatges. Els especialistes de visual i plàstica quan analitzen críticament la publicitat en tots els àmbits. A les matèries amb continguts ètics i valors, en tractar críticament aspectes d’actualitat com els desnonaments. Pel que fa la matèria de Ciències Socials, els continguts d’economia i finances en formen part, tant des de la vessant de la geografia econòmica com de la història (per exemple, en analitzar la Crisi del 29). I sobretot, actualment, amb la implantació de la LOMQE, els alumnes de 3 i 4 ESO poden triar matèries (Emprenedoria, Economia) en què professionals molt ben preparats (el professorat d’economia present pràcticament a tots els instituts) imparteixen continguts d’economia i també d’educació financera.
Per tant, ja hi ha uns professionals que incorporen en bona mesura continguts d’aquests tipus, i si que es dóna ja una manera d’impartir aquests continguts. El fet que sigui el professorat habitual el responsable de canalitzar aquests continguts garanteix que estiguin integrats en el conjunt del currículum, i molt especialment a la realitat social, cultural i econòmica concreta del centre docent. A més a més es garanteix la independència respecte a qualsevol institució, la pluralitat a l’aula (el debat i l’intercanvi d’opinions forma part del procés educatiu als nostres centres), alhora que la metodologia pedagògica adequada.
El que no té cap sentit es convertir l’educació financera en una unitat separada del currículum i independent de la resta de processos educatius. Això comporta, en el cas de l’EFEC, l’elaboració d’uns materials únics per a tots els casos, tots els centres, sense que el professorat responsable dels nois i noies d’un centre en concret no hi tinguin res a dir. Situació totalment anòmala i contrària a algunes de les darreres tendències pedagògiques. És una situació anòmala perquè en la resta de continguts el professorat sempre pot triar entre diverses opcions pedagògiques per a impartir uns continguts (els materials elaborats per les diferents editorials, o en els millors dels casos, els materials elaborats pel propi professor o professora en funció de la seva experiència i el coneixement del seu alumnat), i pot modular-los i adaptar-los a les circumstàncies concretes. En el cas de l’Educació Financera en el marc de l’EFEC, en canvi, s’imposen, sense possibilitat de canvis, uns materials i unes sessions intocables. Això és contrari també a les darreres tendències pedagògiques (innovació educativa, aprenentatge per projectes...). Aquestes tendències promouen que el procés educatiu sigui generat des de dins del propi centre, i que per tant aquests defineixin continguts i aprenentatges des de la realitat singular del centre. Tot el contrari de les sessions proposades er l’EFEC, que cauen com un bolet en la dinàmica de les classes, dissenyades des de fora de la realitat del centre. L’única opció a negociar és el dia i l’hora de cada sessió.
En definitiva, les sessions del programa EFEC són un exemple de com no s’han d’impartir aquests continguts. També hi ha la qüestió sobre qui ha d’impartir aquestes sessions. En part ja n’he donat la resposta: a cada centre educatiu trobem un munt de professionals capacitats per a impartir continguts diversos d’educació financera. No cal fer venir especialistes aliens. En desenvolupar la següent qüestió, però, podré aprofundir en la resposta.