Amb els presocràtics es considera que s'inicia la ciència i la filosofia. És el que s'anomena "pas del mite al logos", expressió en la qual mite vol dir pensament mític (una forma de pensar i moure's en la realitat que utilitza narracions amb personatges extraordinaris, la qual es fonoamenta en la creença),i logos en aquest cas vol dir pensament racional (una forma de pensar i moure's per al realitat que utilitza conceptes i , arguments, i avança a través de la a crítica i el dubte).
Físics jònics
Tales de Milet (VII-VI aC)
L’arkhé de la physis és l’aigua.
La paraula physis vol dir "naturalesa", però en aquests context la paraula "naturalesa"vol dir "realitat".
Els dos significats d'arkhé són, d'una banda la matèria originària de totes les coses de la naturalesa (la matèria a partir de la qual en el fons estan formades totes els coses); d'altra banda, l'arkhé és també el que dicta la norma , la llei de totes les coses, el que determina que puguin ser d'una manera o d'altra.
Un possible argument de Tales per a dir que l'arkhé de totes les coses és l'aigua és que l'aigua és l'única realitat visible a simple vista que podem observar que es transforma i adopta tres estats de la matèria (sòlid, vaporós, líquid), i per tant podem pensar que encara es transforma d'altres maneres i dona lloc a totes les realitats que ens envolten.
Anaximandre (VII-VI a.C)
L’arkhé és l’apeiron
Anaxímenes (VI a.C)
Pitagòrics
Pitàgores de Samos (VI-V a.C)
Els nombres són l’
arkhéL'harmonia està primerament en l'escala musical, però s'acaba cercant-la en tota la realitat. La relació del so amb la longitud de les cordes d'una lira corrobora tes raons numèriques de la realitat. Així, la corda més curta vibra produint la nota més alta o aguda i la corda més llarga, la més baixa o greu, en una proporció inversa a la longitud (per pujar vuit notes —octava— la longitud es redueix a la meitat, per cinc notes —quinta—, 2/3 i per quatre notes —quarta—,1/4)."
"Els pitagòrics creien que el firmament mostrava també que els principis de la realitat eren numèrics. En una esfera d'estels fixos. amb Saturn, Júpiter, Mart, Venus, Mercuri, el Sol, la Lluna i la Terra (la qual és esfèrica). Cada astre està inscrit en una esfera cristal·lina, esfera que gira a velocitat constant al voltant d'un foc central (que no és el Sol). (…) Tot el conjunt es mou en una harmonia còsmica o harmonia de les esferes, moviment que produeix una música celestial que no sentim perquè ens hi hem habituat des de petits o perquè l'oïda humana és incapaç de fer-ho. La música purifica l'ànima, la desvincula del cos i l'obre a l'harmonia. "A Grècia no tenien símbols numèrics i usaven les lletres de l'alfabet per escriure les xifres. Malgrat que aquest sistema amaga les lleis d'una seqüència de nombres, els pitagòrics descobriren la constant alternança o dualisme parell-senar, que consideraren l'origen dels nombres. El dualisme es palesa en la simple representació gràfica dels nombres enters vistos com a punts o pedres (calculus), superposats geomètricament i dibuixant un triangle equilàter, amb un punt en el vèrtex que representa l'1, sota el qual hi ha dos punts corresponents al 2, seguits al dessota per una fila de 3 punts per al 3 etc.
Per tant, els pitagòrics podien afirmar que l'arkhé de totes les coses eren els nombres perquè tenien un concepció material i concreta dels nombres. Més concretament:
El nombre 1 és un punt material, real en l'espai.
El nombre 2 és la línia (material, existent realment) que uneix dos punts
El nombre 3 és un triangle (real, material) format a partir de tres punts, i per tant sorgeix la superficie, l'espai en dues dimensions
El nombre 4 és un tetraedre, una figura amb volum (real , material), i per tant sorgeix l'espai en tres dimensions que conforma el món, l'univers
Això mostra la connexió racional entre els nombres i les figures geomètriques de la forma d'un cos. Els enters 1, 2, 3 i 4 formen la misteriosa tetraktys,que es considera com la perfecció que suma deu, simbolitzada amb un triangle equilàter."
A més a més els pitagòrics afirmen que les ànimes estan sotmeses a la transmigració.
Heràclit – Parmènides
Heràclit d’Efes (VI-V a.C)
«Al mateix riu no és possible ficar-s'hi dos cops. (...)» (fr. 91)
«Per als qui en mateixos rius es fiquen, aigües altres i altres corren.» (fr. 12)
«En els mateixos rius ens fiquem i no ens fiquem, som i no som.» (fr. 49a)
No et posts banyar dues vegades al mateix riu perquè la segona vegada que t'hi banyes les aigües han canviat, ja és una altra realitat. El riu està canviant constantment, mai no es idèntic ni estable. Això ho aplica a tota la realitat i a totes les realitats, tot està canviant constantment. Ara bé, aquest canvi segueix un ordre, una llei, un Logos, que hom anomena la tensió entre els contraris (calor-fred, dia-nit, hivern-estiu, etc).
Altres fragments:
«La realitat s'agrada d'amagar-se» (fr. 123))
«El senyor de qui l'oracle és a Delfos no diu ni amaga,sinó que dóna pistes» (fr. 93)
«No comprenen com el que està en lluita amb ell mateix pot estar d’acord [que el diferent amb ell mateix concorda]: harmonia tibant, com l’arc i la lira» (frag.51)
«Harmonia invisible, més forta que la visible.» (fr. 54)
«També el ciceó es talla, no remenat.» (fr. 125)
«El déu. dia nit, hivern estiu, guerra pau, tip fam, i va mudant com el foc, que, quan es mescla amb aromes, es diu segons l'olor de cada una.» (fr B 67)
«El camí que puja i el camí que baixa són un i el mateix.» (fr. B 49)
«La Guerra de tot és pare, de tot rei, i els uns designa déus. els altres, homes, els uns fa esclaus, els altres, lliures.» (frag. 53).
«Cal saber que la guerra és comuna [a totes les coses] i que la justícia és discòrdia, i que totes les coses s’esdevenen per la discòrdia i la necessitat.« (fr. B 80)
«Bescanvi de tot per foc i de foc per tot, com de coses per or i d'or per coses.» (fr 90)
«Aquest cosmos, el mateix per a tothom, no l'ha fet cap déu no cap home, sinó que ha estat, és i serà foc sempre viu, que s'encén i s'apaga segons una mesura.» ( fr. B 106).
Parmènides d’Elea (VI-V a.C)
«Eugues que em porten encara, fins on arribi la força,
corre que corre van dur-me a un camí per dir molt, amb domini,
déus! que de tota ciutat per damunt, porta l'home que hi toca.
(...)
I la deessa, cordial, em va rebre, la dreta amb la dreta
prendre em va, i dir ben dit va, i així va adreçar-me'l:
tu jove que t'acompanyes de no moridores aurigues,
eugues que et porten, i véns cap ací a casa meva,
(...)
Au, jo diré -tu, en canvi, cuida't del dir fent oïda-
quins són els únics camins de recerca, a pensar-hi:
que és i que no és no ser, vet aquí l'un d'una banda,
via de tota Fiança, car Veritat acompanya,
que no és i que no ser fa falta, vet-el aquí d'altra banda;
compte amb aquest, t'adverteixo, que és totalment inviable:
car no podràs el no ser figurar-te (no pot arrencar-se)
ni ensenyar mai.
(...)
...el mateix és pensar i ser, en efecte.
(...)
Cal pensar i dir que el ser és: car ser és, en efecte,
no-res no és. Vet aquí allò que et mano de veure»
Via de la Veritat
És on Parmènides explica les característiques de la realitat (de l'ésser) seguint els dictats de la lògica, de la raó.
Aquí Parmènides parteix d'una sèrie de principis o afirmacions:
- el que és, és (l'ésser és)
- el que no és, no és (el no-esser no és)
- de fet, el no-ésser no es pot pensar, no se'n pot parlar
- del no-ésser, en sentit absolut, no en pot sorgir cap cosa, cap ésser
Per tant, si som plenament lògics i racionals, hem de deixar totalment de banda el no-ésser. A més a més, no podem barrejar ésser i no-ésser (no podem dir "l'ésser no és" o "el no-ésser és").
A partir d'aquestes afirmacions o principis, dedueix quines són les característiques de la realitat (l'ésser) des d'un punt de vista estrictament lògic i racional:
Inengendrat
Indestructible
Etern
Immutable
Compacte, homogeni, continu
Únic
Finit (esfera)
Via de l'opinió
Parmènides hi explica les opinions equivocades de la gent, les quals es basen en els sentits, i barregen ésser i no-ésser. La via de l'opinió admet que hi ha una pluralitat d'éssers, i que aquests neixen, canvien, es mouen, i desapareixen. Són afirmacions falses, il·lusories. La paraula "opinió" té un sentit despectiu.
Pluralistes
Accepten del pensament de Parmènides:
- Cal seguir principis estrictament lògics
- Allò que conforma la realitat existeix des de sempre, és etern, i no es transforma
No accepten del pensament de Parmènides:
- La negació de la pluralitat (l'existència de múltiples éssers diferents) i la negació del canvi (els éssers que neixen, creixen i moren)
Per tant, intenten explicar la realitat que m'ofereixen els sentits, però a partir de principis racionals rigorosos.
Empèdocles (V a.C)
Hi ha quatre elements que són eterns, inengendrats i indestructibles: Terra, Aigua, Aire i Foc.
Aquests elements es combinen de diferents maneres i donen lloc a tots els éssers que ens envolten. Quan es combinen, neix un nou individu. El que en diem mort és que se separen els quatre elements que formaven aquest individu.
A més a més hi ha
dues forces còsmiques que expliquen que aquests elements es combinin o se separin:
- Amor: fa que els elements es fusionin entre ells, que s'ajuntin els uns als altres
- Odi: fa que els elements se separin entre ells, i així, per exemple, Aigua s'ajunta només amb Aigua, Terra amb Terra, etc...
Anaxàgores (V a.C)
Atomistes:
Leucip (V a.C)
Demòcrit (V-IV a.C)
Diu que hi ha dos tipus de realitat:
- El buit: és un espai buit, i per tant en aquet punt contradiu a Parmènides; pensa que cal acceptar una forma de no-ésser relatiu
- El Ple
El Ple de fet és una multitut de partícules, cadascuna de les quals té algunes de les característiques de l'ésser de Parmènides, car són
compactes, inengendrades, indestructibles, eternes. Ara bé, n'hi ha que tenen la
figura d'esfera (com l'ésser de Parmènides), però n'hi ha que tenen
altres figures (cub, piràmide, etc.).
Com que aquestes partícules són compactes i indestructibles, això vol dir que són indivisibles: les van anomenar
"àtoms" . A més a més, no són perceptibles directament per la visió humana, són invisibles.
Aquests àtoms es mouen a l'atzar per l'espai buit, xoquen entre ells, i de vegades es combinen. Quan es combinen els àtoms, donen lloc als individus que neixen, creixen i moren (quan els àtoms se separen).
