Sòcrates i sofistes (i 2)

Els sofistes en general tendeixen a ser relativistes. Ara bé, Protàgores és el sofista que representa clarament aquesta possibilitat. Afirmava: “L'home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són, de les que no són en tant que no són”.
Observem que la frase de Protàgores reprèn el tema de Parmènides sobre l'ésser i el no-ésser. El que són les coses, depèn de la mesura que imposi l'home.
Hi ha diferents possibles interpretacions. Si interpretem “home” com a individu, aleshores voldria dir que cada individu és un “mesura” de com són les coses. Si a un individu un got d'aigua li sembla calent, és calent; i si a un altre li sembla fred, és fred. Tots dos tenen raó, la veritat és relativa: depèn de cadascú.
Això ho apliquen els sofistes als valors morals i a les normes socials. Per exemple, si a un individu li sembla just apallissar fins a la mort un esclau, és just...
Altres interpretacions identifiquen “home” amb una societat en concret, o bé amb l'espècie humana.

Els sofistes en general tendeixen a l'escepticisme (a negar la possibilitat de conèixer), però Gòrgies és qui ho representa de forma més clara.

Educat a l'escola d'Elea (Parmènides), sembla que defensava tres tesis (conegudes com la triple negació de Gòrgies):

1. No existeix res.(Li dóna totalment la volta a la Via de la Veritat de Parmènides)
2. Si existís alguna cosa, no es podria conèixer. (Aquesta és la tesi que fa de Gòrgies un escèptic).
3. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar, no en podríem parlar.

(Aquesta darrera tesi implica que el llenguatge no serveix per a parlar de la realitat, per a dir com són les coses. L'única funció del llenguatge és convèncer; el llenguatge només serveix com a instrument de poder i de manipulació retòrica.)

Sembla que Sòcrates defensava el que s'anomena intel·lectualisme moral: només qui coneix (intel·lectualment) el bé, es pot comportar (moralment) bé. Per tant, qui actua malament en el fons és per ignorància. El fet no saber què és veritablement el bé condueix l'individu a actuar malament. Per això en els seus diàlegs sempre buscava la definició de valors ètics i estètics (la justícia, la valentia, la bellesa, la pietat,etc.). Ara bé, gairebé sempre acabava el diàleg amb la qüestió oberta i pendent d'ulteriors investigacions, de posteriors diàlegs.

No es pot considerar Sòcrates relativista, perquè sempre demanava que la definició del valor en qüestió fos acceptable com a mínim per als interlocutors del diàleg; és a dir que la definició fos satisfactòria per a tots els que hi participaven. No acceptava que cadascú es conformés amb una definició pròpia.

Malgrat el fet que es mantingués sempre en el “Només sé que no sé res”, i el fet que mai no arribés a una conclusió definitiva als seus diàlegs, no podem considerar Sòcrates escèptic. Sòcrates valorava positivament el coneixement, i pensava que valia la pena mantenir-se en la recerca honesta de la veritat.