diumenge, 29 de juny del 2025

Escoltar , comunicar – un comiat ( Paraules a propòsit d’un sopar de fi de curs)

 

Deixo el Manolo, deixo enrere la vida laboral com a professor de filosofia. Poder ensenyar filosofia (i psicologia i sociologia i moltes altres matèries) ha estat molt valuós, gratificant i diria que sorprenent (la sorpresa que hom em deixi filosofar i em retribueixin al final de mes per a fer-ho!). I també font de frustració quan tens la sensació que no acaba d’anar com toca (com em va passar, per exemple, fa tres anys amb un grup de psicologia...).



Però el més rellevant i remarcable que he fet al Manolo i a la meva carrera docent NO ha estat com a professor de filosofia ni com a professor simplement. Un exemple fou quan el malaurat Josep Ramon Recordà (professor del Manolo amb qui no sempre fou fàcil d’entendre’s, però amb qui penso que vam tenir un espai de confiança i sobretot respecte) em va demanar escriure l’editorial a propòsit de les retallades en educació per a l’excel·lent revista estudiantil La Rampa. L’he recuperat ara, tot remenant materials ara que tanco etapa, i trobo que podria tornar a subscriure, més enllà del context, el que allà deia. Deixeu-me que en transcrigui algunes línies:

«Primavera. Amb quina vitalitat pugen per la rampa cap a classe els nois i les noies de l’institut! Vitalitat de vegades una mica desbordada a l’aula, certament. Però són conscients del que s’hi juguen. (...)

Parlar amb els alumnes és una de les tasques més importants dels docents. Sobretot parlar cara a cara. I més que parlar, escoltar-los. (...)

Educar és comunicar. S’han de transmetre uns «continguts», però cal estar amatent de la sensibilitat i receptivitat dels alumnes. Entendre’ls

Això de comunicar i entendre m’ha fet venir al cap una de les experiències que vaig tenir a l’inici de la meva estada al Manolo: una alumna de la meva tutoria estava angoixada pel procés terapèutic de la seva mare, i tot es va desencallar quan li vaig proposar que li escrivís una carta a la seva mare – que es comuniqués. Però quan recordo i explico això, també em ve al cap que potser si hagués pogut xerrar, intercanviar quatre paraules amb un alumne d’enguany, potser ell no s’hauria encallat com li ha passat al final... Vull dir que hi ha situacions que, a aigua passada, he estat conscient que hi ha hagut alguna mancança en aquesta dimensió (escoltar, entendre, comunicar). Humans tanmateix.

En qualsevol cas, torno a la reflexió amb la qual iniciava el text: el més rellevant i remarcable que he fet al Manolo i a la meva carrera docent NO ha estat com a professor de filosofia ni com a professor simplement. «L’educació a Caldes surt escaldada» fou el títol del manifest que va sorgir a les reunions de professorat i mestres de tots els centres educatius públics de Caldes denunciant les retallades, reunions en les quals hi havia molts assistents al sopar d’avui o treballant al Manolo (Pilar Canet, Carme Torrents, Roser Guiteras com a regidora d’educació, Jose Carrasco, ara lluitant per l’FP ...) així com d’altres que malauradament ja no hi poden ser (com Xavier Morràs, home tranquil i alhora incansable activista, persona realista però a qui la lucidesa el feia continuar a la lluita). Altres iniciatives que considero rellevants fou la campanya (no exempta de tensions dins del claustre) contra una educació financera esbiaixada «oferida desinteressadament» per les mateixes entitats financeres que ens havien abocat a una crisi, o bé l’organització de xerrades a tots els nivells sobre els refugiats (van arribar a venir dos nois sirians que encara estaven en procés de regularització, el somni d’un dels quals era... tornar a les classes de filosofia que va deixar abandonades al seu país en guerra) i recollir materials per als refugiats amb el grup de voluntariat... I també rellevant i remarcable fou fer música en hores de pati o tardes amb alumnes i altres professors, el Minut per la Pau que va organitzar un grup d’alumnes (entre els quals el nostre actual educador Ferran Rodríguez), les paelles de Sant Jordi cuinades, mentre cantava «Gallo rojo, gallo negro», pel ja esmentat Xavier Morràs, o bé un seminari sobre Marx celebrat els divendres al vespre al TOC a petició de l’assemblea d’alumnes...

El més interessant del sistema, i també en el cas del sistema educatiu, és el que queda fora del sistema, el que hi ha fora del sistema. Un sistema és funcional si deixa ser i desenvolupar-se el que en queda fora. Malament si es tanca en si mateix, si fa de si mateix el sentit de tot plegat. Per això es bo recordar «amb quina vitalitat pugen per la rampa els nois i noies», per això dic que, sense deixar de banda la tasca com a docent en el sentit més sistemàtic i estricte, potser el més rellevant i remarcable NO ho fem com a professors.

Seguint l’ empenta que dona la mirada retrospectiva, no puc deixar de constatar que hi ha una cosa bona, inapel·lablement bona en el sistema educatiu tal com l’he viscut aquests anys: vosaltres, vosaltres professors i professores que continuareu bregant a les aules; i psicòlegs, i educadors, i vetlladores, i conserges, i administratius, i... La immensa majoria dels que he conegut, cadascú amb els seus punts forts i punts febles, cadascú amb els seus diferents moments i estats d’ànim, han estat docents compromesos, a la seva manera, al seu estil, amb la tasca a les aules. És la part oblidada, sinó blasmada, del sistema educatiu, i és la que és veritablement rellevant i remarcable. Com que els gestors i polítics això no ho saben, ens atabalen amb «sistemes», «metodologies», «programacions amb vocabulari enrevessat», «proves diagnòstiques», «aplicatius», etc!!

Deixo l’ensenyament, deixo el Manolo, però marxo ben tranquil, en mans d’uns companys com a mínim una mica veterans ja. Confesso que, limitant-me al Departament de Socials ( per no abusar de la vostra paciència estenent-me a l’àmbit de tot l’institut), sento admiració per cadascun i cadascuna dels docents que l’integren, a cadascun i cadascuna per la seva singularitat i les seves aportacions distintives -són admirables! I marxo tranquil perquè al final de curs he detectat en el professorat jove jove una lluminositat, una manera de connectar amb els nois i les noies, un compromís amb el procés comunicatiu també admirables.

Acabo com acabava l’editorial de La rampa:

«Primavera. Plens de vitalitat puguen els adolescents la rampa. No els barrem el pas. No els fem patir a ells el pendent empinat d’una crisi que no es mereixen»

Qui diu «una crisi», diu «un món de guerres», «un canvi climàtic»...

Josep Ma Casasús Rodó

Caldes de Montbui , 29 de juny de 2025



dimecres, 25 de maig del 2022

Hakim Bey in memoriam - Traducció al català de TAZ

 A 24 de  maig m'he assabentat de la mort de Peter Lamborn Wilson, és a dir , Hakim Bey, el creador del terme TAZ (Zona Temporalment Autònoma). Malgrat que hi podríem destacar molts punts més que discutibles, no es pot negar que també ha estat un revulsiu  revitalitzador en el  món del pensament i l'acció llibertàries. 

Comparteixo una traducció en català en què vaig estar treballant fa uns mesos del seu text més conegut, TAZ. (No la va acceptar una editorial alternativa catalana en el seu moment). Se'n pot fer difusió persona a persona si ho trobeu convenient, només cal que se'n reconegui l'origen. 


Traducció catalana de TAZ - Hakim Bey

diumenge, 27 de febrer del 2022

Minut de silenci - Guerra a Ucraïna - 25 de febrer

 

Estem acabant la celebració del carnaval al Manolo (INS Manolo Hugué).


Algunes professores i professors del claustre m’han demanat si podia dir unes unes paraules abans de fer un minut de silenci arran de l’esclat de la guerra a Ucraïna, un minut de silenci per a la pau.


Ara bé, què podem dir davant d’una mare que acaba de portar els seus fills escola per a celebrar el carnaval a Barcelona, però que està plorant, està plorant perquè és ucraïnesa, i no sap com es troben els seus pares, els seus germans, sota l’amenaça de les bombes i les bales? 


La guerra es troba també aquí, la guerra ens arriba també a nosaltres, està entre nosaltres.


Posem per cas, una cooperativa alimentària de làctics i carns molt estesa a Catalunya funciona gràcies a milers d’immigrants ucraïnesos al cor de la Segarra. I ara mateix que estem aquí celebrant carnaval, ells també estan treballant i vivint la seva vida quotidiana , i alhora patint per amics i familiars que viuen i treballen a Ucraïna en estat de guerra.


La guerra es troba aquí entre nosaltres també sempre que utilitzem un mòbil. Els minerals necessaris per a les bateries dels mòbils ocasionen brutals guerres al centre d’Àfrica, i hi ha nens i nenes, nois i noies, que es veuen obligats a fer de soldats, ara mateix, al continent africà, com a altres indrets del món.


Fa unes poques setmanes, la guerra va arribar al Manolo. Nàdia Ghulam ens va fer una xerrada per a 2n de Batxillerat, com ho havia fet abans de Nadal per a 3r ESO. Nàdia, refugiada afganesa, acollida per una família catalana, dur a la cara les marques de la guerra, i ens explicà com un pare de família havia embogit per culpa de la guerra i ara agredia violentament la pròpia família. Ens va demanar que no fabriquéssim armes ni bombes, que no hi col·laboréssim.


Una de les primeres víctimes de les guerres és la confiança.


Les guerres comencen i s’estenen quan guanya la desconfiança, quan s’instal·la al nostre cap el pensament que hi ha «bons» i «dolents», i que nosaltres som els bons...


Plantem una llavor de la guerra quan desconfiem de qui parla amb un accent diferent, de qui posa una espècie diferent al menjar, de qui té un altre to a la pell... O quan ens aferrem tan fort a una bandera que ens fan nosa les altres banderes.


Demanem un minut de silenci

    pels ucraïnesos, i els russos, que viuen entre nosaltres

    per tots els qui, siguin d’on siguin, es troben ara a a Ucraïna sota l’amenaça de bombes i bales

    i també pels que ja porten 8 anys a certes parts d’Ucraïna patint la por de les bombes i les bales

    pels joves, pels nois i noies, els adults, que ara han de fer de soldats, amb convenciment o sense

    i per totes les persones, famílies, nens i nenes, nois i noies que arreu del globus terraqüi pateixen un estat de guerra


25 de febrer de 2022 – pati de les pedres INS Manolo Hugué – Caldes de Montbui

dimecres, 21 d’octubre del 2020

Cràtil. L'esdevenir i el coneixement

 

Tesi: si tot canviés, no seria possible el coneixement. 

Arguments:

- Si tot canvia constantment, quan t'apropes per a conèixer una cosa, i vas a dir què és, ja s'ha tranformat en una de diferent, i per tant ja no saps el que és.

- Si tot canvia constantment el mateix coneixement està sotmès al canvi, i per tant canvia en una altra cosa, es transforma en "no-coneixement". El coneixement deixa de ser coneixement, desapareix com a coneixement, és a dir, no hi ha coneixement.

El que és més important és el fet que Plató no pot acceptar aquesta conclusió ("no és possible el coneixement"). En primer lloc perquè  l'escepticisme dels sofistes va portar a la condemna de Sòcrates, l'home més just condemnat per la ciutat injusta. Plató considerava que l'escepticisme i el relativisme dels sofistes havien creat una situació social que va fer possible el judici a Sòcrates. En segon lloc, perquè si no hi ha coneixement, tampoc no es pot determinar què és la justícia, ni tampoc crear una ciutat justa. 

Per tant, ha de ser possible el coneixement. I això vol dir que ha d'existir una realitat que no canviï . Només si hi ha una realitat que no canvia és possible el coneixement. 

D'altra banda, Plató podia confiar en la possibilitat del coneixement des del moment que tenia l'experiència de les matemàtiques. L'existència del coneixement matemàtic, estable i invariable, dóna una base ferma per a superar l'escepticisme.

D'aquí que Plató accepti que hi ha una realitat que canvia (el món sensible); d'aquesta no hi ha veritable coneixement. Però n'hi ha una altra que no canvia, que és immutable (el món intel·ligible, dins del qual hi ha els objectes matemàtics i les idees); aquesta realitat que no canvia fa possible el coneixement.

divendres, 25 de setembre del 2020

Entrades als apunts de Sòcrates i els sofistes

 A través del vincle podeu accedir a les dues entrades anteriors dedicades a Sòcrates i els sofistes:


http://filosofia-insmanolohugue.blogspot.com/2016/09/socrates-i-sofistes-1.html

 

https://filosofia-insmanolohugue.blogspot.com/2016/09/socrates-i-sofistes-i-2.html 



Preguntes-guia examen presocràtics, Sòcrates i sofistes

  1.  Què significa "mite" en el cas de l'expressió "pas del mite al logos"? 
  2. Què significa "logos" en el cas de l'expressió "pas del mite al logos"?
  3. Explica els dos significats d'arkhé.
  4. Què és l'arkhé segons Tales de Milet? Quin és l'argument que probablement donava suport a la seva afirmació?
  5. Com podien afirmar els pitagòrics que l'arkhé de totes les coses eren els nombres, és a dir, que fins i tot les coses materials estaven formades de nombres? 
  6. Digues a quin autor pertanyen les següents expressions o conceptes i explica'l breument:
  •  «Al mateix riu no és possible ficar-s'hi dos cops. (...)» (fr. 91)
  • «Per als qui en mateixos rius es fiquen, aigües altres i altres corren.» (fr. 12)
  • «En els mateixos rius ens fiquem i no ens fiquem, som i no som.» (fr. 49a)
  •  Inengendrat /Indestructible /Etern /Immutable /Compacte, homogeni, continu / Únic /Finit (esfera)  
  • Via de l'Opinió
  • àtom 
  • el buit 

 

Sòcrates i els sofistes

  1. Mètodes dels sofistes: llargs i elaborats discursos, i arguments erístics (combatius)
  2. Explica les dues parts del diàleg socràtic (ironia i maièutica)
  3. El relativisme de Protàgores. Per què no podem considerar relativista a Sòcrates?
  4. L'escepticisme de Gòrgies. Per què no podem considerar escèptic a Socrates?