Deixo el Manolo, deixo enrere la vida laboral com a professor de filosofia. Poder ensenyar filosofia (i psicologia i sociologia i moltes altres matèries) ha estat molt valuós, gratificant i diria que sorprenent (la sorpresa que hom em deixi filosofar i em retribueixin al final de mes per a fer-ho!). I també font de frustració quan tens la sensació que no acaba d’anar com toca (com em va passar, per exemple, fa tres anys amb un grup de psicologia...).
Però el més rellevant i remarcable que he fet al Manolo i a la meva carrera docent NO ha estat com a professor de filosofia ni com a professor simplement. Un exemple fou quan el malaurat Josep Ramon Recordà (professor del Manolo amb qui no sempre fou fàcil d’entendre’s, però amb qui penso que vam tenir un espai de confiança i sobretot respecte) em va demanar escriure l’editorial a propòsit de les retallades en educació per a l’excel·lent revista estudiantil La Rampa. L’he recuperat ara, tot remenant materials ara que tanco etapa, i trobo que podria tornar a subscriure, més enllà del context, el que allà deia. Deixeu-me que en transcrigui algunes línies:
«Primavera. Amb quina vitalitat pugen per la rampa cap a classe els nois i les noies de l’institut! Vitalitat de vegades una mica desbordada a l’aula, certament. Però són conscients del que s’hi juguen. (...)
Parlar amb els alumnes és una de les tasques més importants dels docents. Sobretot parlar cara a cara. I més que parlar, escoltar-los. (...)
Educar és comunicar. S’han de transmetre uns «continguts», però cal estar amatent de la sensibilitat i receptivitat dels alumnes. Entendre’ls.»
Això de comunicar i entendre m’ha fet venir al cap una de les experiències que vaig tenir a l’inici de la meva estada al Manolo: una alumna de la meva tutoria estava angoixada pel procés terapèutic de la seva mare, i tot es va desencallar quan li vaig proposar que li escrivís una carta a la seva mare – que es comuniqués. Però quan recordo i explico això, també em ve al cap que potser si hagués pogut xerrar, intercanviar quatre paraules amb un alumne d’enguany, potser ell no s’hauria encallat com li ha passat al final... Vull dir que hi ha situacions que, a aigua passada, he estat conscient que hi ha hagut alguna mancança en aquesta dimensió (escoltar, entendre, comunicar). Humans tanmateix.
En qualsevol cas, torno a la reflexió amb la qual iniciava el text: el més rellevant i remarcable que he fet al Manolo i a la meva carrera docent NO ha estat com a professor de filosofia ni com a professor simplement. «L’educació a Caldes surt escaldada» fou el títol del manifest que va sorgir a les reunions de professorat i mestres de tots els centres educatius públics de Caldes denunciant les retallades, reunions en les quals hi havia molts assistents al sopar d’avui o treballant al Manolo (Pilar Canet, Carme Torrents, Roser Guiteras com a regidora d’educació, Jose Carrasco, ara lluitant per l’FP ...) així com d’altres que malauradament ja no hi poden ser (com Xavier Morràs, home tranquil i alhora incansable activista, persona realista però a qui la lucidesa el feia continuar a la lluita). Altres iniciatives que considero rellevants fou la campanya (no exempta de tensions dins del claustre) contra una educació financera esbiaixada «oferida desinteressadament» per les mateixes entitats financeres que ens havien abocat a una crisi, o bé l’organització de xerrades a tots els nivells sobre els refugiats (van arribar a venir dos nois sirians que encara estaven en procés de regularització, el somni d’un dels quals era... tornar a les classes de filosofia que va deixar abandonades al seu país en guerra) i recollir materials per als refugiats amb el grup de voluntariat... I també rellevant i remarcable fou fer música en hores de pati o tardes amb alumnes i altres professors, el Minut per la Pau que va organitzar un grup d’alumnes (entre els quals el nostre actual educador Ferran Rodríguez), les paelles de Sant Jordi cuinades, mentre cantava «Gallo rojo, gallo negro», pel ja esmentat Xavier Morràs, o bé un seminari sobre Marx celebrat els divendres al vespre al TOC a petició de l’assemblea d’alumnes...
El més interessant del sistema, i també en el cas del sistema educatiu, és el que queda fora del sistema, el que hi ha fora del sistema. Un sistema és funcional si deixa ser i desenvolupar-se el que en queda fora. Malament si es tanca en si mateix, si fa de si mateix el sentit de tot plegat. Per això es bo recordar «amb quina vitalitat pugen per la rampa els nois i noies», per això dic que, sense deixar de banda la tasca com a docent en el sentit més sistemàtic i estricte, potser el més rellevant i remarcable NO ho fem com a professors.
Seguint l’ empenta que dona la mirada retrospectiva, no puc deixar de constatar que hi ha una cosa bona, inapel·lablement bona en el sistema educatiu tal com l’he viscut aquests anys: vosaltres, vosaltres professors i professores que continuareu bregant a les aules; i psicòlegs, i educadors, i vetlladores, i conserges, i administratius, i... La immensa majoria dels que he conegut, cadascú amb els seus punts forts i punts febles, cadascú amb els seus diferents moments i estats d’ànim, han estat docents compromesos, a la seva manera, al seu estil, amb la tasca a les aules. És la part oblidada, sinó blasmada, del sistema educatiu, i és la que és veritablement rellevant i remarcable. Com que els gestors i polítics això no ho saben, ens atabalen amb «sistemes», «metodologies», «programacions amb vocabulari enrevessat», «proves diagnòstiques», «aplicatius», etc!!
Deixo l’ensenyament, deixo el Manolo, però marxo ben tranquil, en mans d’uns companys com a mínim una mica veterans ja. Confesso que, limitant-me al Departament de Socials ( per no abusar de la vostra paciència estenent-me a l’àmbit de tot l’institut), sento admiració per cadascun i cadascuna dels docents que l’integren, a cadascun i cadascuna per la seva singularitat i les seves aportacions distintives -són admirables! I marxo tranquil perquè al final de curs he detectat en el professorat jove jove una lluminositat, una manera de connectar amb els nois i les noies, un compromís amb el procés comunicatiu també admirables.
Acabo com acabava l’editorial de La rampa:
«Primavera. Plens de vitalitat puguen els adolescents la rampa. No els barrem el pas. No els fem patir a ells el pendent empinat d’una crisi que no es mereixen»
Qui diu «una crisi», diu «un món de guerres», «un canvi climàtic»...
Josep Ma Casasús Rodó
Caldes de Montbui , 29 de juny de 2025
